Conservació de la biodiversitat
Situat a la serralada Litoral Central, integra l’Espai d’Interès Natural la Conreria-Sant Mateu-Céllecs, que són els tres cims que l’identifiquen. És un espai natural d’alçades moderades (menys de 600 m) que s’eleva ràpidament entre la costa del Maresme i la plana del Vallès.
La superfície protegida del Parc és de 4.712,3 ha, gairebé totes de propietat privada, en 15 municipis del Maresme i el Vallès Oriental. Els boscos predominants són pinedes de pi pinyer i alzinars. El catàleg de flora és força ric i inclou més de 1.000 espècies. Pel que fa a la fauna, és característica dels ecosistemes mediterranis. Els diferents hàbitats acullen unes 300 espècies de vertebrats, i el primer catàleg d’invertebrats n’ha pogut determinar més de 700 .
Clima
És típicament clima mediterrani. Les temperatures són més suaus al vessant costaner que al vallesà, on hi ha glaçades i inversió tèrmica a l’hivern. La pluja també és més abundant al Vallès (de mitjana, de 620 a 710 mm) que al Maresme (entre 525 i 645 mm). A la tardor, la curta distància entre la serralada i el mar provoca les conegudes rierades degut a precipitacions intenses de curta durada.
Geologia
La geologia del Parc està marcada pels diferents afloraments de roques granítiques de diferents dureses (granodiorita, leucogranit i tonalita), que conformen un dels afloraments més extensos de tots els Països Catalans. Aquests afloraments formen part d’un gran massís intrusiu que s’estén per tot el Maresme. Degut a la meteorització i erosió dels granits, trobem relleus tan destacables com els caos de boles granítiques al vessant sud entre Premià de Dalt i Teià, al turó d’en Pons amb la roca de Cavall, els rocs del Dinosaure o la roca d’en Riera. El material més dur del leucogranit crea elements identificadors del paisatge, com són el mont-illa de Burriac, el massís de Céllecs (el més alt del Parc, amb 536 m alçada) i el massís de Montcabrer, amb la gran cova de les Bones Dones. En el seu darrer procés d’erosió, el granit s’esmicola generant el sauló, de textura sorrenca, que arriba a les platges.
Des de la prehistòria, alguns d’aquests conjunts de boles han estat habitats i utilitzats per fer enterraments. En són exemples la cova de la Granota, a Vilassar de Dalt, la roca Foradada de la Roca del Vallès, i la de Vallromanes.
Hidrologia
Les dues conques principals són el riu Besòs (amb el Besòs i el Mogent), al vessant vallesà i la riera d’Argentona, al vessant maresmenc. També hi ha rieres de curt recorregut i fort pendent que duen aigua només quan plou. Altres rieres que fins al període de sequera iniciat el 2020 duien aigua gairebé tot l’any són la de Riudemeia i els torrents de Cuquet i Sant Bartomeu.
Flora i vegetació
El paisatge vegetal característic està dominat per pinedes (més al vessant maresmenc) i alzinars i boscos mixtos amb roures (més al vessant vallesà), i vegetació de ribera al voltant dels torrents. En reductes i zones particulars trobem una important diversitat que palesa l'interès botànic de la serralada.
La flora característica és de caràcter mediterrani, amb estepes i arbustos com el cirerer d’arboç, el marfull, la ginesta, el garric i el llentiscle. A les zones més humides del Vallès hi ha espècies de caràcter eurosiberià, com el boix grèvol o el corniol.
Fauna
La fauna també és característica de l’ambient mediterrani. Entre els mamífers, amb 34 espècies segons el Catàleg de vertebrats del Parc de la Serralada Litoral, hi ha espècies com el senglar, el cabirol, la guineu, el teixó, l’eriçó, la fagina, el gat mesquer, l’esquirol, el ratpenat comú, el ratolí de bosc i el talpó roig.
D’ocells, n’hi ha uns 200, amb espècies com el gaig, el tudó, les mallerengues, el pit-roig, el picot verd, l’astor i l’àguila marcenca. Entre els amfibis es pot trobar el gripau comú, la reineta, la salamandra, el tòtil i el tritó verd i, entre els rèptils, la serp verda i la serp d’escala, la sargantana cendrosa, el vidriol i el llangardaix ocel·lat.
Algunes espècies de peixos com el barb de muntanya, la bagra o el llopet de riu fan vida al riu Mogent.
