Conservació de la biodiversitat
Format pel massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac, amb la Mola (1.103 m) i el Montcau (1.056 m) com a cims emblemàtics, el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac protegeix 13.694 ha de dotze municipis i gairebé un 45 % del terreny és de propietat pública.
És l’espai natural des del qual s’ha impulsat el Centre de Monitorització de la Biodiversitat de les Muntanyes Mediterrànies (CMBMM), ens creat juntament amb l’Equip de Biologia de la Conservació de la Universitat de Barcelona. Es tracta d’una iniciativa des de la qual s’han dissenyat i implementat tot un seguit de protocols estandarditzats de seguiment dels canvis de la biodiversitat per tal d’obtenir indicadors de l’estat de la natura.
La vegetació dominant al Parc Natural és l’alzinar, així com el pi blanc i el pi roig, però el més distintiu són les codines, que es troben al Montcau, la Mola i els Cortins, entre d’altres indrets. També destaquen els boscos de pinassa com a hàbitat d’interès comunitari prioritari. Pel que fa a les espècies, n’hi ha més de 4.000 recollides al Catàleg de cites de flora vascular, fauna invertebrada i fauna vertebrada. Entre aquestes, destaquen dos endemismes que es troben a les codines: el cargol Xerocrassa monserratensis i la planta Arenària fontqueri subespècie cavanillesiana, coneguda popularment com a arenària del Montcau i que protagonitza el logotip del Parc.
L’interès geomorfològic i hidrogeològic fa que el Parc formi part del Geoparc Mundial UNESCO de la Catalunya Central. Es tracta d’un antic delta que ha donat lloc a un massís càrstic amb més de 280 cavitats (baumes, avencs i coves) inventariades.
Clima
Partint de l’anàlisi de les dades disponibles des del 1990 fins al 2022, s’obté que la temperatura mitjana és de 13,29ºC i de 622,93 litres anuals. Per tant, el clima del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac és clarament mediterrani amb estius càlids i secs, hiverns suaus, i amb primaveres i, especialment, tardors plujoses.
El clima controla els agents erosius (aigua, vent, gel...) i, per tant, els processos de transport i sedimentació com poden ser el cicle gel-desgel que meteoritza les roques i el règim de pluges que influeix en l’erosionabilitat de les roques més toves o el ràpid transport de partícules meteoritzades.
El tipus de roques és important ja que cadascuna té una resistència determinada a l’erosió. Els conglomerats i les calcàries, per exemple, són roques particularment resistents. En el cas de les calcàries, però, tot i la resistència mecànica la dissolució amb l’aigua les afecta greument. Els nivells de conglomerats calcaris del massís són nivells preferents pel desenvolupament horitzontal de les galeries de coves com la del Manel, Simanya, Ànimes, avenc del Daví i Mura, etc.
Geologia
Amb els seus cims icònics de la Mola i el Montcau, el Parc Natural té un relleu singular que defineix el paisatge d’aquest territori. Un modelat molt infreqüent i, alhora, espectacular.
Aquest relleu característic està format essencialment per conglomerats, ben cimentats i, per tant, molt durs i resistents a l’erosió. Fa milions d’anys, aquestes grans masses de roca van ser afectades per una sèrie de fractures (diàclasis) verticals per entre les quals s’hi infiltra l’aigua de pluja i el gel. Aquests processos d’erosió i de dissolució van modelant contínuament el relleu per crear les formes característiques de moles, pallers, etc. així com els avencs, canals, coves i balmes.
Les roques que predominen són les sedimentàries detrítiques, formades per fragments d’altres roques. Hi trobem els conglomerats (pinyolenc), que és una roca formada a partir de graves i que són els qui defineixen els principals cims del parc, la Mola (1.103 m) i el Montcau (1.056 m). Els primers conglomerats es van començar a sedimentar fa uns 41 milions d’anys tot i que el gran gruix (fins a 700 metres) es va dipositar fa al voltant d’uns 38-37 milions d’anys. També hi ha els gresos (pedra sorrenca) originats a partir de la sorra, i les lutites (tapàs) formades a partir de fang.
Una bona extensió de l’espai natural, àmbit nord-oest, forma part del Geoparc Mundial UNESCO de la Catalunya Central.
Hidrologia
Les característiques geològiques del Parc condicionen en gran mesura la circulació de l’aigua tant per l’exterior com per l’interior del massís.
El centre del Parc marca la divisòria d’aigües entre la conca del Llobregat, a l’oest, i la del Besòs, a l’est. Pel sud del Parc, el drenatge d’aigües superficials es fa principalment a través de la riera de les Arenes, tributària del Llobregat, i el riu Ripoll, un curs perenne que drena al Besòs. Pels sectors oest i nord, totes les rieres (Mata-rodona, Rellinars, Santa Creu, Mura i Talamanca) i barrancs menen a la conca hidrogràfica del Llobregat.
La circulació subterrània ve condicionada principalment per tres factors: les diferències de permeabilitat entre els tipus de roques, el cabussament dels estrats i la fracturació dels materials.
Els nivells formats principalment per gresos i conglomerats són els principals aqüífers, especialment els nivells més carbonàtics ja que poden estar carstificats i, per tant, presenten una major permeabilitat. En canvi, els nivells amb una elevada proporció de lutites i margues funcionen com a nivells impermeables, els quals poden confinar nivells d’aqüífers i també funcionar com a nivell base local de la circulació d'aigües subterrànies.
La presència de fractures en conglomerats i els gresos també és un factor determinant en la circulació d’aigua subterrània. Els nivells amb un espaiat del diaclasat menor, i per tant amb una major fracturació, afavoreixen la circulació interior.
Relacionat amb la hidrologia del Parc Natural hi ha alguns elements interessants. Un cas particular en són els caus. Un altre element singular són els afloraments de pedra tosca, un precipitat de carbonat de calci que es dona en surgències on es produeix una pèrdua de CO2, tot formant capes de roca sobre la vegetació i el substrat existent al voltant de la font.
El creixement de carbonat de calci dona lloc a espeleotemes (estalactites, estalagmites, columnes entre moltes d’altres), molt freqüents en les coves de conglomerats i calcària de la zona.
Flora i vegetació
La vegetació característica del Parc Natural és l'alzinar. Per sobre dels 800 metres s'enriqueix amb espècies pròpies dels llocs humits com la moixera, el boix i el roure —que forma alguns boscos molt interessants—, mentre que en altituds inferiors es barreja amb pins i arbusts mediterranis, com el bruc i l'arboç.
La base del massís es troba ocupada per pinedes de pi blanc. En les zones més obagues és substituït sovint pel pi roig i la pinassa.
D’entre els hàbitats més característics i definidors del Parc, trobem aquells vinculats a roqueters, codines i cursos fluvials amb règims intermitents. Aquests elements singulars són alhora molt fràgils i s’han de gaudir amb especial respecte i cura per no malmetre el seu equilibri.
A les canals més obagues apareixen clapes ocupades per avellaners on s'arreceren plantes pròpies de la regió centreeuropea, que constitueixen un dels reductes més meridionals de la seva distribució.
A les codines i a les cingleres creixen diverses plantes de gran interès, típiques de llocs secs i amb poc sòl com són l’orella d’os, la corona de reina, l’almesquí o bé la cargola de roca.
Fauna
L'existència de grans masses forestals que alternen amb esplèndides cingleres i espadats que s'alcen majestuosament damunt la plana ofereixen unes condicions òptimes per al refugi, la cria, la hivernada i el pas de nombroses espècies vertebrades. Per la gran variabilitat d'ambients ecològics presents en els terrenys del Parc, s'hi poden diferenciar clarament diverses comunitats faunístiques ben particulars. Així, des dels típics habitants rupícoles fins als animals dels conreus propers a les masies passant per la fauna més de bosc, es comptabilitzen un nombre força considerable d'espècies animals (prop de dos centenars de vertebrats), la majoria d'un gran interès.
Els ocells representen el grup més nombrós dels vertebrats del massís. Les aus més comunes són la merla (Turdus merula), el tudó (Columba palumbus), el gaig (Garrulus glandarius), el pit-roig (Erithacus rubecula) i les mallerengues (Parus sp.), que hi crien. A les parts baixes del massís hi abunden el pinsà (Fringilla coelebs), la cadernera (Carduelis carduelis), els sits (Emberiza sp.), la puput (Upupa epops) i el tord (Turdus philomelos), que nidifica en un dels seus límits més meridionals a la Península.
De tant en tant, apareixen al cel algunes rapinyaires com l'àliga perdiguera (Hieraaetus fasciatus), esparvers i astors (Accipiter spp.), entre altres, i diversos falcònids; també els excepcionals aufranys (Neophron percnopterus) i l'àliga daurada (Aquila chrysaetos).
Per les brolles i pinedes, hi sovintegen la serp verda (Malpolon monspessulanus) i la serp blanca (Zamenis scalaris). Tampoc no és rar sorprendre, entre els pedregosos careners del Parc, l'escurçó (Vipera latastei).
En punts d’aigua (fonts, basses, etc.) que es troben escampats per la muntanya, hi creixen larves de la vistosa salamandra (Salamandra salamandra), així com capgrossos de diferents espècies de gripaus (Bufo, Alytes, etc.) i tritons verds (Triturus marmoratus).
