El Parc del Garraf és conegut pel seu particular modelat càrstic, on l’acció erosiva de l’aigua s’exerceix principalment mitjançant fenòmens de corrosió superficial i subterrània de les calcàries. Les dures condicions ambientals del massís de Garraf (gran insolació, manca d’aigua, relleu molt abrupte, etc.), condicionen la presència d’una fauna adaptada a aquest entorn exigent, amb espècies especialitzades per sobreviure en hàbitats secs i pedregosos. Tanmateix, els amfibis han trobat un lloc on viure i reproduir-se aprofitant les basses, fonts i els cocons que s’omplen d’aigua, sobretot quan plou.

Dins el Parc es troba el Dipòsit Controlat de la Vall de Joan, que va estar actiu des del 1974 fins al 2006. A partir d’aquell moment, l’AMB va iniciar un procés de segellament i clausura, que va finalitzar el 2021. Aquest projecte de gran magnitud consisteix en la impermeabilització del terreny que hi ha sobre la massa de residus per evitar que l'aigua de pluja s'hi infiltri i generi lixiviats. A més, una xarxa de captació i conducció d'aigües pluvials minimitza la generació de lixiviats i un sistema de bombeig els extreu i els condueix a una depuradora pròpia, on són tractats. El biogàs que allibera la matèria orgànica en descomposició (que també és contaminant i un dels principals gasos amb efecte d'hivernacle) es recull i es tracta en una central específica, on es transforma en energia elèctrica, que després es ven a la xarxa. L'electricitat generada mitjançant aquest sistema abasteix el consum de més de 9.000 llars.

La seva superfície de més de 60 hectàrees ha entrat en una fase de restauració ambiental. Les millores paisatgístiques inclouen la sembra de prats, la hidrosembra de talussos i la creació de quatre basses naturalitzades, la majoria temporals, per recollir les aigües d'escolament i com a zones humides per a la fauna del parc. Una vegada finalitzades les obres, el període previst de manteniment i control després de la clausura s'estendrà un mínim de 30 anys.

Una de les eines principals per a la correcta gestió i conservació de la biodiversitat d’amfibis d’un àmbit geogràfic concret és tenir-ne un bon seguiment de l’estat de les poblacions. Per poder explicar els possibles canvis observats en el nombre i la riquesa d’amfibis d’una zona, és important prendre un seguit de dades acompanyants sobre l’estat ecològic dels punts on es troben. Amb aquesta premissa, la Societat Catalana d’Herpetologia, que realitza des de fa quatre anys el seguiment i diagnosi de les poblacions d’amfibis de la Xarxa de Parcs de la Diputació de Barcelona, ha triat diferents basses del Dipòsit Controlat de la Vall de Joan com a unitats de seguiment; i els resultats són molt positius.

Les basses del Dipòsit Controlat presenten un índex de l’estat ecològic ECELS moderat o alt. Segons les anàlisis realitzades per al conjunt de la Xarxa de Parcs Naturals, aquest índex està directament relacionat amb la diversitat d’amfibis. En aquest sentit, a les basses del Dipòsit s’han detectat sis de les nou espècies d’amfibis citades al Parc del Garraf. La xifra pot semblar mediocre, però tot al contrari, i és que cinc d’aquestes espècies es reprodueixen en aquestes  basses: ens referim al tòtil català, la granoteta de punts comuna, el gripau corredor, la reineta meridional i la granota verda. De fet, la granota verda troba a les basses del Dipòsit les seves majors densitats de tot el Parc i un dels únics llocs on tenen reclutament poblacional. Una altra espècie que mereix especial menció és la granota pintada mediterrània, detectada al Dipòsit el 2022 i que només s’ha vist allà en tot el Parc. Tot i que no s’ha reproduït, és probable que més efectius vagin arribant amb el pas dels anys provinents de la població més propera que es troba a la Sentiu i que està connectada amb el Dipòsit Controlat per la mateixa vall.

De les espècies d’amfibis no presents al Dipòsit, es troba el gripau comú ibèric, el gripau d’esperons ibèric i la salamandra comuna. El primer presenta una bona població a escassos metres de la bassa més gran del recinte de l’abocador, per tant, és qüestió de temps que hi arribi. El gripau d’esperons pràcticament està desaparegut del Garraf. Hi ha cites antigues i puntuals a quatre basses del Parc i només en una d’elles, allunyada, s’hi reproduïa amb assiduïtat. Parlem en passat perquè en tot el període d’estudi mai no s’ha detectat. Tanmateix, les basses del Dipòsit Controlat de la Vall de Joan presenten les característiques que necessita el gripau d’esperons per establir-se, i, a falta d’estudis en profunditat, existeix la possibilitat d’executar un projecte de recuperació de l’espècie al Parc amb les basses de l’abocador com a principals punts a valorar. Per últim, la salamandra comuna, tot i que no troba en les basses de l’abocador el seu hàbitat idoni, és una espècie ben distribuïda per la resta del Parc.