Fase 1: informació

Aquesta metodologia vol contribuir a la realització dels inventaris previstos en la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial (en endavant, la Convenció) i, per tant, se situa sota aquest marc de referència. Per elaborar un inventari del patrimoni cultural immaterial cal, lògicament, dissenyar un projecte detallat, on es reculli quins seran els agents implicats, com s'organitzarà el treball, quin serà el calendari d'actuacions, etc. Però abans és convenient, gairebé indispensable, tenir presents tot un seguit de qüestions i conèixer què diu la Convenció.

• Què és el patrimoni cultural immaterial?
• Què és un inventari?
• Per a què serveix un inventari?
• Altres experiències d'inventaris
• Què és una reserva de la biosfera?
• El desenvolupament sostenible

Què és el patrimoni cultural immaterial?

La Convenció estableix un nou concepte, el de "patrimoni cultural immaterial", que genèricament fa referència al que fins ara es coneixia —i es coneix encara en gran mesura— com a "cultura popular i tradicional", "patrimoni etnològic", "folklore" i altres conceptes, encara que no coincideix exactament amb cap d'ells. Per altra banda, de la Convenció també es desprèn que el terme genèric per descriure cadascuna de les unitats que formen el patrimoni cultural immaterial és "element", de la mateixa manera que per a designar les unitats que formen el patrimoni monumental es fa servir el terme "bé"). D'acord amb l'article 2 de la Convenció s'entén per "patrimoni cultural immaterial":

"Els usos, les representacions, les expressions, els coneixements i les tècniques —junta- ment amb els instruments, els objectes, els artefactes i els espais culturals que els són inherents— que les comunitats, els grups i en alguns casos els individus reconeguin com a part integrant del seu patrimoni cultural. Aquest patrimoni cultural immaterial, que es transmet d'una generació a l'altra, és recreat constantment per les comunitats i els grups en funció del seu entorn, la seva interacció amb la naturalesa i la seva història, la qual cosa els infon un sentiment d'identitat i continuïtat i contribueix, per tant, a promoure el respecte de la diversitat cultural i la creativitat humana."
La primera part d'aquesta definició descriu fonamentalment els tipus d'elements a què es refereix. Per aclarir-los una mica més, a continuació de la definició la Convenció estableix que "aquest patrimoni immaterial es manifesta en particular en els àmbits següents":

• a) tradicions i expressions orals, inclosa la llengua com a vehicle del patrimoni cultural immaterial;
• b) arts de l'espectacle;
• c) usos socials, rituals i actes festius;
• d) coneixements i usos relacionats amb la naturalesa i l'univers;
• e) tècniques artesanals tradicionals.

Cal remarcar que diu "en particular" i que, per tant, aquesta relació no té pretensió d'exhaustivitat i deixa la porta oberta a altres categories.
La segona part de la definició aporta criteris addicionals per discriminar quins de tots els elements a què es refereix la primera part de la definició poden ser considerats patrimoni cultural immaterial. D'aquí se'n desprenen un seguit de característiques o "requisits" que ha de complir un element perquè sigui considerat patrimoni cultural immaterial, els quals tenen a veure fonamentalment amb el reconeixement per part de la comunitat, la transmissió generacional, la pervivència i la identitat. Ara bé, ni la Convenció ni les directrius operatives no  especifiquen com es comproven a la pràctica aquestes característiques, de manera que cal definir-ho amb antelació a l'inici del treball d'inventari.

La comparació de la definició amb la realitat pràctica és segurament un dels aspectes fonamentals i més delicats en la identificació del patrimoni cultural immaterial. No és evident de quina manera es pot comprovar si una determinada realitat és patrimoni cultural immaterial tal com el defineix la Convenció. Les categories establertes per la Convenció ajuden a copsar una mica més en què consisteix aquest patrimoni, però no són suficients per aclarir en quin tipus d'elements concrets es plasma aquesta definició. La Convenció també estableix tanmateix dues llistes d'elements —la Llista del patrimoni cultural immaterial que requereix mesures urgents de salvaguarda i la Llista representativa del patrimoni cultural immaterial de la humanitat— que ens podrien ajudar a fer-nos una idea més precisa de què i com són exactament els elements a què es refereix la Convenció.

El 2008 es va inscriure en la llista representativa les obres mestres del patrimoni oral i immaterial de la humanitat proclamades els anys 2001, 2003 i 2005 en el marc d'un altre programa de la UNESCO. Era una decisió lògica i necessària, però convé recordar que el programa d'obres mestres, tot i tenir una relació directa amb el que posteriorment es definirà com a "patrimoni cultural immaterial", és anterior a la Convenció i que els requisits i els procediments perquè un element fos proclamat obra mestra del patrimoni oral i immaterial de la humanitat eren diferents dels que s'estipulen per a les dues llistes de la Convenció. El 2009 es va produir una nova inscripció d'elements en aquesta llista i, en menor mesura, també en la Llista del patrimoni cultural immaterial que requereix mesures urgents de salva- guarda, que ja es van fer seguint les disposicions de la Convenció.

Sigui com sigui, una observació de les llistes de la Convenció posa de manifest que, avui per avui, hi conviuen enfocaments diversos sobre realitats molt similars o comparables. Així la celebració de l'Any Nou (Novruz, Nowrouz, Nooruz, Navruz, Nauroz, Neruz) a l'Azerbaidjan, l'Índia, l'Iran, el Kirguizistan, Pakistan, Turquia i Uzbekistan constitueix un únic element de la Llista representativa, mentre que la processó del Corpus Christi de Bruges (Bèlgica) també és un sol element; les puntes de coixí de tot Croàcia són així mateix un element, però en canvi les tècniques tradicionals de teixit de catifes de Fars i de Kashan són dos elements diferents malgrat trobar-se en un mateix país, Iran. Per tant, no hi ha un enfocament únic del patrimoni cultural immaterial i una mateixa realitat es pot percebre com un element o com a diversos. És cert que alguns aspectes de la definició, com ara el que fa referència al sentiment d'identitat, poden ajudar a definir l'enfocament (aquest sentiment d'identitat pot ser localment més marcat en el cas de les dues ciutats iranianes i menys marcat en el cas de Croàcia), però sempre existeix un cert grau de subjectivitat.

Un altre aspecte a tenir en compte és que hi pot haver persones o organitzacions que, de manera implícita o explícita, entenguin que el concepte de "patrimoni cultural immaterial" es pot interpretar d'una altra manera, que pot tenir un altre significat. Fins i tot hi podria haver altres definicions o conceptes alternatius, però en la mesura que el concepte s'ha encunyat en el marc de la Convenció, sembla innecessari, poc útil i potser fins i tot confusionari, voler utilitzar el terme de "patrimoni cultural immaterial" amb un sentit diferent del que estableix la Convenció, oi més tenint en compte que es tracta d'un concepte i d'una definició que són fruit de llargs debats entre un gran nombre d'especialistes d'arreu del món, un procés difícilment repetible i que dóna consistència a aquest enfocament.

L'experiència del Montseny

L'any 2009, quan comença a posar-se en pràctica el nostre projecte a la Reserva de la Biosfera del Montseny, la Convenció era encara un document poc conegut i consegüentment el concepte de "patrimoni cultural immaterial" no era gens familiar, ni per a la població en general ni tampoc per a les persones que treballen en el camp de l'etnologia o del patrimoni cultural. Per això ens va semblar oportú, seguint altres exemples que havíem vist, establir unes subcategories per sota de les cinc categories que estableix la Convenció; unes subcategories que tenien en compte la realitat social i cultural del Montseny i que pretenien facilitar la comprensió del nou concepte i acostar-lo als elements concrets que podíem trobar, tant en la fase de documentació com durant el treball de camp.

Aquest procés de definició de subcategories es va dur paral•lelament al debat sobre què havia de ser l'inventari (vid. infra) i, per tant, tenint en compte la possibilitat de fer simultàniament un treball de recerca. Això va ser en certa mesura un condicionant i durant la documentació i el treball de camp va generar una mica de confusió en el moment d'atribuir els elements a les subcategories.

Per altra banda, una preocupació general dels experts que han col•laborat en aquest projecte era buscar una coherència sobre l'enfocament —més general o més concret— dels elements de les diverses categories i subcategories. Així, per exemple, si cada dita o cada endevinalla que hem identificat es considera un  element aïllat, podria semblar lògic que cadascuna de les paraules que formen part del vocabulari autòcton del Montseny fos també un element independent; de la mateixa manera, cadascuna de les pràctiques concretes que implica el conreu dels fruiters es podria considerar un element propi. Al nostre entendre, aquesta coherència formal, pròpia d'una classificació, en alguns casos podia entrar en contradicció amb alguns aspectes inherents a la definició de patrimoni cultural immaterial; així, pensem que difícilment es pot considerar que cadascuna de les feines implicades en el conreu de fruiters infon als seus practicants o a la comunitat un sentiment d'identitat, però possiblement sí el conjunt d'aquestes feines, és a dir, el conreu de fruiters.

Per altra part, un repàs de les dues llistes de la Convenció permet comprovar que el nivell de concreció dels diversos elements que les formen no és el mateix i, per tant, buscar una major coherència en aquest aspecte implicaria en certa manera anar més enllà del que es deriva de la pròpia Convenció. Consegüentment, en la identificació dels elements no s'ha buscat especialment la coherència en el nivell de concreció.

Per això recomanem:

• Que s'iniciï el projecte amb un bon coneixement de la Convenció, incloses les llistes que se'n desprenen, així com d'altres experiències d'inventaris dutes a terme d'acord amb la Convenció.
• Que es tingui present en tot moment que les categories no són exhaustives i que no són compartiments tancats.
• Que es valori la possibilitat d'establir subcategories adaptades a la realitat del territori objecte d'inventari, ja que pot ser una eina útil per facilitar la identificació del patrimoni cultural immaterial, sempre que estiguin clarament definides i que siguin coherents amb les categories que estableix la Convenció.
• Que les possibles subcategories que es creïn es considerin purament com un instrument per facilitar la identificació, sense que necessàriament hagin de tenir implicacions en possibles iniciatives de recerca.
• Que la lloable cerca de coherència en l'enfocament sobre el patrimoni cultural immaterial no impedeixi ni endarrereixi l'elaboració de l'inventari.

Què és un inventari?

Què s'entén per "inventari" és un altre aspecte a tenir en compte i a aclarir des del començament. Malgrat que des de l'antropologia hi ha una tendència generalitzada a considerar que un inventari és sobretot un procés de recerca, tant de la Convenció com de les directrius operatives, es desprèn inequívocament que un inventari es percep bàsicament com un catàleg o registre d'elements. Amb tot, enlloc no hi ha una definició concreta d'inventari ni s'estableix quina informació ha de proporcionar.

L'experiència del Montseny

El Museu Etnològic del Montseny, que des del primer moment ha donat el seu suport al projecte, era inicialment partidari de fer un inventari en el sentit que aplica actualment l'antropologia, és a dir més com una recerca que no pas com una llista de coses, perquè amb l'experiència de l'Inventari del Patrimoni Etnològic del Montseny havia arribat a la conclusió que un inventari pot acabar tenint poca utilitat. El fet que el Museu combini el seu caràcter d'institució local amb la seva capacitació i experiència en el camp de l'antropologia, ens va dur a ser receptius envers aquest enfocament i a plantejar-nos la possibilitat d'aprofitar el procés d'elaboració del nostre inventari per fer una recerca més aprofundida en alguns àmbits.

El treball de camp havia de tenir essencialment una doble funció: en primer lloc, verificar que els elements que ja havíem identificat en la fase de documentació —fonamentalment extrets de l'Inventari del Patrimoni Etnològic del Montseny— encaixaven en la definició de "patrimoni cultural immaterial" que estableix la Convenció; i en segon lloc, identificar nous elements. Però finalment també es va decidir que, en determinats àmbits, durant el treball de camp es recolliria també, amb un enfocament de recerca, tota la informació possible dels elements identificats que es considerés que formaven part del patrimoni cultural immaterial; aquesta informació s'elaboraria i s'explotaria un cop tancat el procés d'elaboració de l'inventari.

Això va donar lloc a unes fitxes de recollida d'informació en què alguns camps s'havien d'omplir sempre (amb la informació bàsica que permet descriure l'element) i altres en canvi només es tenien en compte en alguns casos (amb informació addicional que permetés aprofundir en la recerca). Per altra banda, com que la recerca és intrínsecament il•limitada, tendia a acaparar bona part, si no la major part, del temps dedicat al treball de camp. Tot plegat introduïa elements de confusió en l'equip humà sobre l'objectiu del treball de camp i el tipus d'informació que s'havia de recollir.

Per això recomanem:

• Que es defineixi molt clarament abans de començar quina és la informació que es vol recollir, tant durant la fase de documentació com en el treball de camp, i que aquesta informació sigui essencialment la mateixa per a tots els elements.
• Que es tingui en compte en aquesta reflexió la informació que pot interessar la comunitat implicada i la informació que es farà pública al final del procés.
• Que es consulti amb experts la manera de dur a terme l'inventari, però sense oblidar el marc general de la Convenció. 

Per a què serveix un inventari?

Un inventari no és un objectiu en si mateix, tot el contrari. Si la Convenció destaca i esmen- ta abans que cap altra l'obligació d'elaborar inventaris del patrimoni cultural immaterial, és perquè aquest és el primer pas imprescindible per poder prendre mesures de salvaguarda. Difícilment es pot actuar per salvaguardar el patrimoni cultural immaterial ni no es coneix quins elements concrets el formen. Però no és només el fet de constituir el punt de partida el que converteix un inventari en una eina de salvaguarda, sinó que el procés mateix d'elaboració de l'inventari és ja una acció de salvaguarda en la mesura que, en donar a conèixer la Convenció i el nou concepte de "patrimoni cultural immaterial", transmet a tots els actors implicats la importància i el valor que la UNESCO atorga a aquesta part de les cultures, que de vegades es considera oposada a la idea de desenvolupament en tant que els seus orígens se situen enrere en el temps. Ben al contrari, el patrimoni cultural immaterial és el fonament de la diversitat cultural de la humanitat que volem mantenir i una garantia de desenvolupament sostenible, i la sensibilització sobre el seu valor estimula la implicació en la seva salvaguarda del conjunt de la societat, bé de persones individualment o a través d'entitats i institucions.

També és important tenir en compte que un inventari del patrimoni cultural immaterial difícilment pot arribar a ser totalment exhaustiu. D'una banda perquè un dels trets que el defineixen és que la comunitat consideri aquells elements com a patrimoni i en la mesura que aquesta consideració evolucioni i es modifiqui pot fer que a l'inventari s'hi sumin o s'hi restin alguns elements. D'altra banda perquè arribar a tots els racons d'una cultura és gairebé impossible i per tant sempre pot descobrir-se una festa, una creença, un costum, una pràctica, una tradició que no s'havia tingut en compte. Finalment, perquè existeix un cert grau de subjectivitat a l'hora d'interpretar si un element respon o no a la definició de patrimoni cultural immaterial que estableix la Convenció i que pot fer que alguns elements puguin ser percebuts, o no, com a tals en funció de qui ho valori.

L'experiència del Montseny

Des del començament hi havia un acord general de les parts implicades en aquest projecte que un inventari té una utilitat molt limitada per si sol i que cal conjurar el perill que acabi sent un document aïllat sense gaire repercussió pràctica.

Per això recomanem:

• Que, en la mesura que sigui possible, s'emmarqui la realització de l'inventari en un procés més ampli de salvaguarda del patrimoni cultural immaterial, que inclogui igualment la recerca, la sensibilització, la transmissió, la difusió, etc.
• Que es tingui en compte des del començament que el patrimoni cultural immaterial ha de contribuir al desenvolupament sostenible dins de la reserva de la biosfera.
• Que es prevegin ja accions de difusió dels resultats de l'inventari, especialment entre la població directament implicada.
• Que es faci difusió de l'inventari aprofitant les noves tecnologies, especialment a través d'Internet. 

Altres experiències d'inventaris

 En el moment de plantejar-se l'elaboració d'un inventari, especialment en aquests primers anys d'aplicació de la Convenció, pot ser molt útil fer un repàs de les experiències similars que s'hagin dut a terme o estiguin en curs en aquell moment. En el moment d'iniciar el nostre projecte vam dur a terme una recerca sobre els inventaris que s'havien fet o s'estaven fent en aquest àmbit i la manera com s'havien elaborat i això ens va permetre identificar principalment les experiències següents:

• Patrimoni cultural immaterial a Escòcia. Es tracta d'un projecte de "wikipedia" construïda a partir d'aportacions individuals. No abasta totes les categories establertes per la Convenció i en el moment d'iniciar-se el nostre projecte incloïa un total de 17 elements, majoritàriament festes o fires.
• Base de dades d'Àsia i el Pacífic sobre patrimoni cultural immaterial. Es tracta d'un inventari centrat exclusivament en la categoria d'arts de l'espectacle, que inclou també orientacions metodològiques per a aquest àmbit.
• Atles del patrimoni cultural immaterial de Buenos Aires. Se centra únicament en les festes, celebracions i rituals.
• Repertori del patrimoni cultural immaterial de Suïssa. Es tracta d'un inventari de persones portadores de tradicions.
• Inventari del patrimoni immaterial de Mèxic. Probablement sigui l'inventari més complet que hem trobat, que inclou 248 elements i que té al darrere un notable treball metodològic.
• Inventari dels recursos etnològics del patrimoni immaterial (IREPI), del Quebec. L'objectiu d'aquest inventari és "conèixer i reconèixer els portadors i les portadores de tradicions i permetre al conjunt de la població descobrir aquestes persones..."
• Registre participatiu del patrimoni cultural immaterial del departament de Santander (Colòmbia). Es divideix en nou categories temàtiques i és consultable per Internet, des d'on igualment es poden proposar nous elements.
• El patrimoni cultural immaterial a la Xina. Malauradament la majoria de la informació disponible es troba en xinès, però la llista nacional es divideix en nou categories, moltes d'elles relacionades amb les arts de l'espectacle.
• Inventari del patrimoni cultural immaterial de França. Inclou 80 elements, dividits en set categories: coneixements i tècniques (savoir faire), pràctiques rituals, pràctiques esportives, pràctiques festives, músiques i danses, jocs, art del conte. Va acompanyat d'un recull d'inventaris ja existents relacionats amb el patrimoni cultural immaterial.
• Inventari del patrimoni cultural immaterial de Cambotja. Se centra en les arts de l'espectacle, però inclou també 12 llengües de minories ètniques i alguns altres elements.

A banda es van localitzar també altres inventaris sobre àmbits concrets relacionats amb el patrimoni cultural immaterial, especialment de festes i artesanies. 

Què és una reserva de la biosfera

Una "reserva de la biosfera" és una àrea creada en el marc del Programa sobre l'Home i la Biosfera (MAB) de la UNESCO, per integrar la conservació de la biodiversitat i el desenvolupament econòmic i social de les comunitats locals. Les reserves de la biosfera són àrees designades per promoure i demostrar una relació equilibrada entre les societats humanes i la natura, i per aprendre lliçons pràctiques de desenvolupament sostenible que es puguin aplicar en altres territoris i comunitats.

El Programa MAB, creat el 1970, és un programa interdisciplinari de recerca que promou l'enfortiment de les capacitats amb l'objectiu de millorar les relacions entre les persones i el seu entorn a escala mundial. La seva missió principal és reduir la pèrdua de biodiversitat a través d'aspectes ecològics, socials i econòmics. Fa servir la seva xarxa de reserves de la biosfera com una eina d'intercanvi de coneixements, de recerques i de vigilància contínua, d'educació i de formació, així com de presa de decisions participativa.

Actualment al món hi ha 580 reserves de la biosfera en 114 estats, de les quals 40 es troben a l'Estat espanyol, que ocupa el segon lloc en nombre de reserves juntament amb Mèxic i la Federació Russa (40), i darrere dels EUA (47). A Catalunya, l'àmbit d'actuació principal del Centre UNESCO de Catalunya, impulsor d'aquesta metodologia, únicament hi ha una reserva de la biosfera: el Montseny.

El desenvolupament sostenible

Més enllà de la definició de desenvolupament sostenible com aquell que "assegura les necessitats del present sense comprometre la capacitat de les generacions futures per enfrontar-se a les seves pròpies necessitats" (Informe Brundlant, 1987), recentment es tendeix a definir-ho d'una manera més àmplia posant a l'ésser humà en el centre del discurs. Així doncs, segons l'enfocament del PNUD (Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament), entenem el desenvolupament sostenible com la millora de la qualitat de vida de les persones de manera que no s'excedeixin els límits de la capacitat de càrrega dels ecosistemes de suport. La millora de la qualitat de vida no està únicament relacionada amb el creixement econòmic, sinó que s'ha d'entendre en un sentit ampli de desenvolupament personal i comunitari. En aquest sentit, el patrimoni cultural immaterial és un referent cultural i un factor de cohesió social i d'arrelament al territori.