Abans es feia servir per regar els camps de la finca, però amb el pas del temps i l’abandó del seu ús original, s’havia anat deteriorant. Malauradament, a l’aigua de la bassa hi havia carpins daurats i tortugues d’aigua americanes, que són espècies exòtiques invasores que afecten els ecosistemes aquàtics, alterant la xarxa tròfica de manera irreparable. 

El Parc de la Serralada Litoral és un espai natural protegit la propietat de les finques del qual és de caràcter privat, i, per tant, cal sempre l’autorització dels propietaris per poder dur a terme qualsevol acció. Els darrers anys, la finca on es troba aquesta bassa va canviar de propietaris i la bassa va deixar d’utilitzar-se per al reg. L’excel·lent predisposició dels actuals propietaris i l'escàs ús de la bassa han facilitat que es pogués dur a terme la restauració ambiental llargament planejada. Aviat se signarà un acord de custòdia de la bassa entre la propietat, la Societat Catalana d’Herpetologia i el Parc de la Serralada Litoral.

Després de mesos de visites i reunions preparatòries, el febrer del 2024 es van fer tres jornades de treball intens en què van participar els alumnes del Cicle Formatiu de Gestió forestal i del medi natural de l’Institut de Sostenibilitat i Medi Ambient de Barcelona (ISMAB), que té una seu a Santa Maria de Martorelles; també hi van participar voluntaris de les Associacions de Defensa Forestal (ADF) d'Alella, Teià i Premià de Dalt, guardes i tècnics del Parc, col·laboradors del Parc i personal de la finca.

L’objectiu principal va ser recuperar el bon estat ecològic de la bassa i el seu hàbitat. Per aconseguir-ho, es va haver de buidar la bassa i retirar a cop de cabàs els sediments i llots acumulats al fons de la bassa durant anys. Retirar aquests llots va suposar dues jornades de feina. El pas següent, en una altra jornada de feina, va ser col·locar cinc capes alternant geotèxtil i capes impermeables. Desbrossar i perfilar els marges, fer rasa al voltant de la bassa per subjectar les noves capes, aportar substrat dins la bassa i plantar vegetació aquàtica van ser altres de les tasques realitzades per completar la restauració ambiental de la bassa. Entre 20 i 30 persones cada dia van fer possible la transformació d’aquesta bassa. Sense aquesta col·laboració voluntària i desinteressada de tantes persones (de tants braços!), aquesta actuació al Parc de la Serralada Litoral no hauria estat possible.

Després d’omplir la nova bassa d’aigua, els resultats no es van fer esperar i desenes de gripaus comuns es van reproduir en pocs dies, seguits dels tòtils catalans i multitud de macroinvertebrats aquàtics. Aquesta bassa s’ha incorporat al seguiment estandarditzat d’amfibis que ja es realitza en un conjunt de basses del Parc.

La importància dels amfibis

Tot i que de tota l’aigua del planeta només un 3 % és dolça, i d’aquesta només un 0,3 % es troba de manera superficial, i sobretot en forma de rius i grans embassaments, la seva importància és cabdal. Els ecosistemes aquàtics continentals són embornals de CO2 i elements clau en l’adaptació al canvi climàtic. Mantenen la integritat del sòl, contribueixen a la diversitat del paisatge, intervenen en els cicles biogeoquímics i hidrològics, i allotgen i conserven una gran biodiversitat d’espècies de microorganismes, flora i fauna (un 25 % de la fauna vertebrada del planeta depèn en major o menor mesura d’aquests sistemes). En aquest sentit, els amfibis, tot i estar distribuïts àmpliament pel territori, degut a la seva fase aquàtica larvària resten totalment lligats al manteniment i la sort dels seus punts de reproducció.

A la conca mediterrània, l’aigua ha estat sempre un recurs limitat, que ha portat a molt d’esforç i infraestructura per part de les diverses civilitzacions al llarg de la història per tal de fer-ne un ús racional i sostenible. El Parc de la Serralada Litoral es caracteritza per la seva elevada massa forestal, que creix sobre un sòl de sauló molt porós que no permet l’acumulació d’aigua de manera natural formant basses. D’aquesta manera, les úniques basses presents al Parc de manera històrica han estat les construïdes de manera artificial i que formaven part del paisatge agrícola i que poc a poc s’ha anat perdent a la serralada. Així doncs, conservar i restaurar les basses existents és imprescindible per al Parc i per a entitats com la Societat Catalana d’Herpetologia, que s’encarreguen de fer seguiment d’amfibis i recuperar el tritó verd, una espècie que va estar a punt de desaparèixer al Parc si no fos pel projecte de recuperació que es duu a terme des de fa més d’una dècada.