El jaciment de Puig Castellar és un espai patrimonial de primera magnitud per a la recerca, però també presenta un seguit de valors arqueològics, històrics, arquitectònics i culturals que faciliten la comprensió del conjunt del món ibèric en el context de la protohistòria del Mediterrani occidental. La qualitat, la significació i la diacronia de les dades permeten entendre la vida quotidiana dels habitants del poblat, la seva organització social, les activitats econòmiques i les pràctiques religioses que s’hi desenvolupaven, i els canvis esdevinguts al llarg dels 300 anys que perdura la seva ocupació. Per la qualitat, la representativitat i la bona conservació del jaciment, i per l’equilibri aconseguit entre la recerca i la difusió, tot articulant l’oferta educativa i de lleure i implicant la ciutadania sense aturar l’activitat arqueològica, es declara Bé Cultural d’Interès Nacional per tal preservar-lo per a les generacions futures.

Puig Castellar és un enclavament rellevant de l’antic territori de la Laietània i del món ibèric català, i forma part d’una xarxa d’assentaments ideada pels grups polítics dirigents per a l’organització i el control de l’Estat. Es tracta d’un dels jaciments amb una tradició més antiga en l’arqueologia ibèrica de Catalunya, ja que les primeres excavacions es duen a terme al primer terç del segle XX i perduren, amb algunes aturades, fins a l’actualitat. El jaciment representa un exemplar del model d’urbanisme ibèric, que abasta la gènesi i tota la vigència del món ibèric fins a la seva desaparició dins del procés de la romanització, amb una seqüència arqueològica de 300 anys de durada ininterrompuda, des del segle VI fins al II aC.

El jaciment de Puig Castellar ha proporcionat diverses troballes d’un valor històric excepcional, entre les quals destaca un capfoguer de ferro intacte, únic al món ibèric; un ponderal de pedra amb una inscripció en llengua ibèrica; un notable lot de peces d’armament; un tresoret de dracmes emporitanes de plata, etc. El jaciment també ha proporcionat una evidència notable d’algunes de les pautes culturals més emblemàtiques dels pobles ibèrics septentrionals, com són els rituals d’inhumació infantil i les restes de cranis humans enclavats.

La seva estructura urbanística exemplifica el model d’urbanisme més característic de la cultura ibèrica. Es configura una fortificació amb un recinte de planta el·líptica rodejat per un mur de contenció, al qual s’adossen les cases en bateria, aixecades sobre unes terrasses que salven el desnivell. Aquesta trama urbana s’origina entre mitjan segle V aC i inicis del segle IV aC, però se n’han documentat restes anteriors —fragments de murs, agrupacions de forats de pal i estructures de combustió— que, malgrat no tenir materials directament associats que permetin precisar-ne la datació, se situen estratigràficament entre el segle VI i la segona meitat del segle V aC, i evidencien una ocupació anterior del Puig Castellar de la primera edat del ferro o del període ibèric antic, potser formada per un hàbitat de cabanes.

L’arquitectura domèstica és dominant a tot el poblat, i només s’han identificat dues possibles àrees especialitzades, atesa la presència de llars de grans dimensions que ocupen la major part de la superfície hàbil dels respectius paviments i que, per tant, n’invalidarien l’ús com a espai residencial. La hipòtesi més versemblant és que es tractaria d’àrees, potser d’ús comunitari, vinculades a tasques relacionades amb les estructures de combustió, possiblement de processat o cocció d’aliments (torrat de cereals, elaboració de pa, etc.). Pel que fa a la tipologia de les cases, es poden agrupar en dos models: les simples, amb una estança de planta regular que presenta sistemàticament una llar de foc, i les complexes, formades per més d’un àmbit.

Quant a les activitats artesanals desenvolupades, s’han trobat objectes que fan palesos els usos i les funcions dels espais i les activitats que s’hi realitzaven, com són l’emmagatzematge, el tissatge, la molta de gra o la metal·lúrgia.