A Sant Miquel del Fai s’hi han localitzat béns mobles de molta singularitat que han estat estudiats per especialistes en patrimoni medieval, del Renaixement i del Barroc. Els objectes de valor historicoartístic representen diferents èpoques de la història del monestir. Alguns dels elements arquitectònics han estat catalogats com a béns culturals d'interès nacional (BCIN).
© Iñaki Relanzón
© Iñaki Relanzón
Declarat Bé Cultural d'Interès Nacional per la Generalitat. L'any 997 els comtes Borrell i Ermessenda van donar al noble Gombau de Besora l'església-casa de Sant Miquel, dins del terme del castell de Montbui, per a construir-hi un monestir. Aquesta església va ser donada el 1006, conjuntament amb una porció de terreny i la cova, en alou; per edificar la casa del monestir. Gombau va unir el monestir de Sant Miquel al monestir de Sant Víctor de Marsella l'any 1042. El Priorat es va secularitzar el 1567 i es va unir al càrrec ardiacal menor de la seu de Girona. L'any 1832 va passar a ser propietat dels amos del mas Torras de Sant Quirze de Safaja, que eren els seus arrendataris; i es va abolir el Priorat.
© Joan Pujol-Creus
A Sant Miquel del Fai es va trobar un recipient ceràmic emprat com a lipsanoteca o reliquiari. Es tracta d'una peça singular, ja que se n'han identificat molt poques d'aquest tipus a la península Ibèrica. Està decorada a motllo amb motius vegetals i una inscripció cúfica, característica de les produccions almohades, que diu «NO HI HA MÉS DÉU QUE EL D’ALLÀ D’ALT».
Es va localitzar l'any 1991 a sota de l'altar major de l'església, i contenia un fragment de tíbia, actualment en parador desconegut. L'orsa és un recipient de forma globular i boca estreta destinat a contenir líquids. Presenta un esmalt blanc lletós i uniforme sobre el qual es va aplicar una decoració daurada de reflex metàl·lic, que s'ha perdut en part. Va ser restaurada pel Laboratori de Conservació i Restauració de l'Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona el 2018 i presenta un molt bon estat de conservació.
La peça es pot relacionar formalment i estilísticament amb la producció de pisa daurada i decoració en relleu que es feia a Almeria des de mitjan segle xii. A més, la decoració en registres horitzontals, amb motius geomètrics, epigràfics i vegetals, era comuna en la ceràmica almerienca de l'època, fet que suggereix que aquesta peça podria ser una importació d'origen almohade.
El recipient no es va crear amb una funció de reliquiari, sinó que va ser reutilitzat com a tal en una data posterior indeterminada com a part d'una nova consagració de l'altar major del temple a principis del segle xiii, tot i que no es conserva cap document que ho confirmi. La seva aparença luxosa podria haver justificat el seu ús per contenir relíquies santes.
En realitat, no es disposa de cap document que faci referència a aquesta lipsanoteca, tot i que sí que tenim constància de l'existència d'altres caixetes de relíquies a Sant Miquel, segons el Diario de los Viajes hecho en Cataluña de Francisco de Zamora de finals del segle xviii. Malgrat això, aquesta orsa destaca com una peça única i d'alt valor històric i artístic, testimoni de la reutilització d'objectes de luxe islàmics en contextos cristians medievals.
Més informació a l’estudi del doctor en Història de l’Art Alberto Velasco Gonzàlez en aquest enllaç.
© Joan Pujol-Creus
El desembre de 2018 la Diputació de Barcelona va adquirir (veure notícia) el Capbreu (inicialment anomenat cartulari) del monestir benedictí de Sant Miquel del Fai, un document del segle XIV i de gran importància històrica. Consulta'l i mira el vídeo de la seva restauració.
La làpida, restaurada, a l'església de Sant Miquel. © Xarxa de Parcs Naturals
A l'església de Sant Miquel del Fai es conserva una làpida sepulcral de pedra adossada al mur del temple sobre l'arcosoli que contenia la sepultura d'Andreu d'Arbizu, considerat el darrer monjo benedictí del monestir.
El relleu de la làpida, que ha arribat fins a nosaltres força deteriorat, representa dos àngels despullats, amb ales i aurèola al cap, que sostenen amb cordes una corona triomfal de llorer o una garlanda de fullatge trenat. Dins d'aquesta corona hi ha l'escut heràldic amb dos llops i vuit aspes, símbols de la família Arbizu.
La làpida presenta una policromia que no és l'original i mostra característiques pròpies de l'escultura renaixentista a Catalunya en els seus inicis. L'epigrafia gravada confirma la seva funció com a làpida sepulcral, amb la inscripció:
«IC IACET FRATER ANDREAS DE ARBIÇU M / ONECUS VIVS DOM(us) ROGO VOS ORETIS PR / O EO.» («Aquí descansa fra Andreu d'Arbizu, monjo d'aquesta casa, us demano que pregueu per ell»).
Segons la documentació conservada, Andreu d'Arbizu provenia d'una família noble i benestant. Va viure com a ermità a Sant Miquel del Fai en una època en què ja no hi havia una comunitat monàstica estable. Això el converteix en un dels darrers monjos vinculats al monestir.
Andreu d'Arbizu va fundar el benefici de Sant Miquel a la Catedral de Barcelona i, posteriorment, va crear un aniversari perpetu per la seva ànima i la de tots els fidels difunts, confirmant així l'existència de la seva sepultura a Sant Miquel del Fai.
No sabem exactament quan va morir, però, gràcies a totes aquestes informacions i l'estudi estilístic de la làpida, es considera que la seva tomba es va realitzar entre 1525 i 1535.
Aquesta làpida té un gran valor històric i artístic, ja que no només representa un exemple primerenc de l'escultura renaixentista a Catalunya, sinó que també testimonia els últims temps de la vida monàstica a Sant Miquel del Fai.
© Joan Pujol-Creus
Aquesta làpida de marbre blanc, datada al segle xi, representa un dels grans enigmes de Sant Miquel del Fai. Tot i els diversos estudis realitzats, no hi ha unanimitat sobre la identitat del personatge al qual fan referència els versos llatins que hi ha inscrits.
El text gravat a la làpida és un elogi a un tal Guillem, comparant-lo amb figures mítiques com Paris i Aquil·les, i destacant-ne la bellesa, valentia i noblesa. La traducció dels versos llatins diu:
«Aquí jeus, oh Guillem, un altre Paris i un altre Aquil·les, no inferior en bellesa ni menor en valentia. A tu, la teva noblesa, la teva valentia, la glòria i la formosor envejable et van exaltar abans del teu temps. Doncs és just oferir els pius vots (damunt) el túmul (on soc) enterrat, oh joves, dels quals vaig ser glòria i lloança.»
Quan Jaume Ripoll va publicar la descoberta de la làpida el 1830, es va assumir que pertanyia a Guillem Berenguer, germà del comte Ramon Berenguer I. No obstant això, estudis posteriors han posat en dubte aquesta atribució. Donada la forta vinculació de Sant Miquel del Fai amb Gombau de Besora i la seva família, el Guillem esmentat sembla que hauria de tenir un vincle directe amb aquest llinatge i possiblement es tractaria de Guillem II de Santmartí, tot i que aquesta hipòtesi tampoc no ha pogut ser confirmada.
Es desconeix exactament la ubicació original d'aquesta peça excepcional dins del monestir de Sant Miquel del Fai. Només sabem que des del segle xix es trobava encastada entre el mur que divideix les dues darreres capelles de l'església. Recentment s'ha retirat i ha estat restaurada pel Laboratori de Restauració i Conservació de l'Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona.
© Iñaki Relanzón
És de de datació indeterminada, ja que entre els segles XIV i XIX es van construir forjats similars a aquest.
L’estudi històric determina que el sostre podria ser contemporani a la construcció de la sala del segle XVI. Està format per una estructura de creuaments de bigues i motllures de fusta en quadrícula decorada amb policromies, daurats i motius ornamentals.
La decoració dels espais que queden entre les llates i les bigues de fusta sembla clarament posterior a la creació del sostre en sí. Era comú que es repintessin aquests espais depenent de gust de l’època.
Aquesta mena de sostres es decoraven en període Gòtic amb policromies, daurats i motius ornamentals que més endavant, al Renaixement, es van decorar de forma més enriquida i complexa aprofitant l’entramat de les bigues per inscriure-hi rombes, vuitavats, carcanyols motllurats i entretallats que podien decorar-se amb diverses capes de guix bol i fulls d’argent i de colradura.
En aquest cas remeten patrons classicistes que van ser utilitzats des del darrer Barroc fins al segle XIX i per això són difícils de datar amb precisió. Els colors emprats, però, ens remeten a una època contemporània que podria datar de l’època que el monestir va passar a ser de mans privades a partir de 1830.
Aquest relleu esculpit en pedra representa l'arcàngel Sant Miquel, considerat defensor de l'Església i príncep dels exèrcits celestials. Se'l mostra vestit com un guerrer alat, amb espasa i escut, mentre combat contra un ésser demoníac caracteritzat per la presència de banyes al cap i una cua escatada.
La iconografia d'aquesta escena es basa en un passatge del llibre de l'Apocalipsi (12, 7-9):
«Va esclatar una batalla al cel. Miquel i els seus àngels van combatre contra el Drac. També el Drac combatia amb els seus àngels, però li van tocar les de perdre i ja no en queda ni rastre al cel. Sí, en fou expulsat l'enorme Drac, la serp antiga. L'anomenen Diable i Satanàs, i esgarria tot el món. Fou precipitat a la terra juntament amb els seus àngels».
Aquest relleu presenta una composició escènica i unes característiques formals que copien la imatge de la clau de volta central del presbiteri de l'església de Sant Miquel del Fai. Aquesta volta, i la reforma del presbiteri que la dota d'un sistema de passadís al voltant, es van realitzar coincidint amb la secularització del monestir i la reactivació de Sant Miquel del Fai com a part de l'ardiaconat de Girona. La clau de volta de l'altar amb l'escena de l'arcàngel és un relleu d'inspiració renaixentista.
Quant al relleu, la seva cronologia i origen exacte són incerts, ja que no es conserva documentació que doni informació sobre la seva execució ni el lloc exacte que ocupava a Sant Miquel del Fai.
Entre 1500-1550
Escultura arquitectònica en pedra
Entre els elements arquitectònics de l’església de Sant Miquel del Fai hi ha diferents fragments de columnes. Un d’aquests és una secció de columna amb estries helicoïdals, que en llenguatge de l’època en què fou realitzada es coneixia com a columna “entorxada”, però realment seria més correcte dir-li “torxada” o torsada.
Les columnes helicoïdals o torsades han cridat sempre l’atenció al públic pel recurs decoratiu tornejat en hèlix, en concret, es parteix d’un octògon que gira a la vegada que ascendeix, acaba formant un helicoide.
El recurs de la columna torsada s’usa en diferents èpoques històriques des de l’Antiguitat, però té molt èxit a la darrera fase de l’estil gòtic, sobretot a la segona meitat del segle XV i inicis del XVI, a partir de la influència exercida per les columnes que Guillem Sagrera va fer per la Llotja de Mallorca (1426-1447). Tot i que aquest tipus de columna la trobarem durant tot el segle XVI i també primera meitat del XVII, hibridada als elements clàssics.
Còpia de la creu original. © OPC Diputació de Barcelona
La creu romànica de Sant Miquel del Fai és una peça d'un alt valor històric i artístic datada entre finals del segle xii i inicis del xiii. Aquesta creu de l'orfebreria romànica catalana és especialment destacable per la seva elaboració, iconografia i excepcionalitat, ja que se n'han conservat poques d'aquesta tipologia.
Pertany a l'església de Sant Miquel, tot i que es va traslladar, després de la Desamortització de 1835, a la parròquia de Sant Vicenç de Riells, on va estar fins que va ingressar al Museu Diocesà de Barcelona per garantir-ne la seva conservació i seguretat. És per això que també se la coneix com «la creu de Riells». Als anys 90 del segle xx se'n va encarregar una còpia a l'artesà José Barbero, que és la que es mostra avui a Sant Miquel del Fai.
Es tracta d'una creu llatina de tipus processional, amb el peu allargat i els braços eixamplats en els seus extrems, els quals presenten medallons circulars. Probablement, el seu lloc original seria el presbiteri de l'església.
A la cara frontal, el medalló central acull la figura de Crist crucificat, representat en actitud hieràtica. Al medalló superior, hi apareix un àngel amb un cristall al damunt, i entre aquest i Crist es troba una inscripció vertical en llatí, IHS. NAZARE-SUN-REX-IVD-EOR-VM, que fa referència a Jesús de Natzaret, rei dels jueus. Els medallons laterals contenen les figures de la Mare de Déu i Sant Joan en posició horitzontal tot seguint l'eix allargat, fet que la fa molt excepcional i original, mentre que al medalló inferior apareix representat Adam.
Al revers, la figura central és l'Agnus Dei, símbol de Crist com a sacrifici redemptor. Als extrems dels braços es representen els quatre evangelistes a través dels seus símbols tradicionals: l'àliga de Sant Joan, el bou de Sant Lluc, el lleó de Sant Marc i l'àngel de Sant Mateu, amb els seus noms llatins gravats en caràcters epigràfics.
Còpia de la Marededéu original. © Iñaki Relanzón
A l'església de Sant Miquel del Fai es conserva una còpia, realitzada el 2002 per l'artista Àlex Masalles, d'una imatge gòtica d'alabastre policromat amb pigments i fulla d'or de la Marededeu amb el Nen Jesús, datada d'entre 1330 i 1340.
L'obra original s'emmarca dins la tradició escultòrica gòtica influenciada pels models francesos de l'època i es vincula a l'escola de la província de Lleida per les similituds estilístiques amb altres obres de la zona. La peça original forma part, actualment, de la col·lecció del Museu Maricel de Sitges.
La imatge representa la Mare de Déu asseguda en un tron, que podem veure des del dors de la imatge, amb el Nen Jesús a la falda. Porta una túnica de coll rodó cenyida sota el pit amb un cinturó i un llarg mantell amb ribet daurat, el qual deixa veure els rínxols de la cabellera. Té el cap coronat amb una corona daurada d'acabaments florals i al pit porta un fermall de tipus floral per subjectar el mantell. La seva expressió transmet serenitat, amb un rostre ovalat, faccions dolces, ulls ametllats, boca petita i mentó apuntat.
Com a símbol de la devoció mariana, la Mare de Déu apareix amb la bola del món a la mà dreta, representant-la com a reina del cel, i amb el Nen Jesús a l'altre costat, simbolitzant la seva maternitat divina. Aquest presenta una postura dempeus sobre el genoll esquerre de la mare en una posició més rígida i forçada, amb el cap alçat i la mirada fixa cap al cel. Duu una túnica llarga fins als peus i sosté, amb la mà esquerra, un ocell.
L'obra destaca per la seva excel·lència, delicadesa i elegància, amb un tractament acurat de les teles i l'anatomia dels cossos. Pel seu tractament escultòric de cos rodó, és probable que fos una imatge exempta que originalment es podia envoltar. A diferència d'altres elements de l'església, aquesta imatge de la marededeu del Fai sí que apareix en els diferents inventaris del monestir conservats des del segle xvii.
Sant Miquel del Fai
Espai Natural dels Cingles de Bertí
BV-1485, km 7
08416 Bigues i Riells del Fai
Tel. 666 541 593
santmiqueldelfai@diba.cat
