Conservació de la biodiversitat

El Parc del Castell de Montesquiu es troba en el límit geogràfic de les comarques d’Osona i el Ripollès, a la subcomarca del Bisaura. El Ter travessa longitudinalment el Parc, de manera que el riu divideix el seu territori de 547 ha en dues parts, una més gran a la riba esquerra i una altra més petita a la riba dreta. La pràctica totalitat del Parc és propietat de la Diputació de Barcelona. Situat dins els termes municipals de Montesquiu, Sant Quirze de Besora, Santa Maria de Besora i Sora, el Parc destaca pels seus boscos densos i diversos i per les seves fèrtils pastures. Espai de pas entre la muntanya i la plana, el límit oriental del Parc coincideix completament amb l’Espai d’Interès Natural Serres de Milany-Santa Magdalena i Puigsacalm-Bellmunt, de manera que tots dos espais naturals conformen una unitat geogràfica diversa però, alhora, molt homogènia.

Situat dins els termes municipals de Montesquiu, Sant Quirze de Besora, Santa Maria de Besora i Sora, el Parc destaca pels seus boscos densos i diversos i per les seves fèrtils pastures. Espai de pas entre la muntanya i la plana, el límit oriental del Parc coincideix completament amb l’Espai d’Interès Natural Serres de Milany-Santa Magdalena i Puigsacalm-Bellmunt, de manera que tots dos espais naturals conformen una unitat geogràfica diversa però, alhora, molt homogènia..

Clima

El Parc gaudeix d’un clima mediterrani de muntanya mitjana, característic de l’estatge submuntà. Partint de l’anàlisi de les dades disponibles des del 1987 fins a l’actualitat, s’obté que la temperatura mitjana és de 12,4ºC. El mes més càlid és el juliol, amb 21,6ºC de mitjana, i el més fred és el gener, amb una mitjana de 4,1ºC.

La precipitació és de 752 litres anuals, cosa que indica que el Parc es troba dins la Catalunya humida, just per sobre dels 700 litres anuals. Les pluges es concentren sobretot a la primavera i la tardor, però el fet que l’agost sigui el mes més plujós de l’any, amb 93 litres de mitjana, ens confirma la influència del clima de muntanya. L’hivern és clarament l’estació més seca, característica del clima mediterrani.  

Geologia

El relleu presenta diverses alienacions muntanyoses orientades en sentit SO-NE, entre les quals destaca el serrat de la Rovira. A la zona nord, on hi ha l’ermita de Sant Moi, hi trobem una flexió anticlinal i un anticlinal, amb abundància de llims sorrencs amb fauna del bartonià inferior, de fa vora 40 milions d’anys, que és l’edat de la majoria de materials geològics del Parc. A la banda oest trobem un plec sinclinal amb abundància de gresos i conglomerats del bartonià mitjà-superior, així com gresos, margues i conglomerats del bartonià mitjà-superior.

També hi trobem una zona amb afloraments de margues blaves amb nivells fossilífers del bartonià mitjà. Finalment, a la part més central del Parc trobem una flexió sinclinal, el serrat de la Rovira, i un plec sinclinal que s’enfila cap a la zona del pla de Revell. A les zones més altes de les carenes, s’hi detecta abundància de gresos i conglomerats del bartonià mitjà-superior. També hi trobem alguns afloraments de margues i gresos bioclàstics del bartonià mitjà.

Les margues blaves, pròpies de la plana de Vic, i que veiem representades en els característics turons testimonis que personalitzen aquesta zona, són força sorrenques i presenten intercalacions de gresos i calcàries. Tenen nivells fossilífers amb elevada presència de foraminífers, briozous, equinoderms, mol·luscs, etc. dels quals s’ha deduït la seva deposició durant l’eocè superior en un medi marí de poca profunditat, d’aquí el seu color blavós i la composició altament carbonàtica.

Hidrologia

El riu Ter travessa el Parc en el seu curs mitjà, quan forma un seguit de meandres característics. Al Ter hi tributen totes les rieres del Parc, per la riba esquerra, i de nord a sud, la riera de Vallfogona, la riera de les Dous, la riera de la Solana i la riera de la Font de les Mares, i per la riba dreta, la riera de Sora. La majoria d’aquestes rieres tenen una circulació d’aigua temporal, si bé en anys de precipitació normal acostumen a portar aigua la major part de l’any.

Dins els límits del Parc hi ha dues fonts naturals: la font de Planeses i la font del Castell, que són analitzades semestralment per tal de vetllar per la qualitat de l’aigua, si bé, en ser fonts naturals, les seves aigües no estan tractades sanitàriament.

Vegetació

Dins els límits del Parc del Castell de Montesquiu s’han identificat 57 hàbitats CORINE. D’entre aquests, els hàbitats forestals ocupen gairebé el 80 % de la superfície, mentre que els camps i les àrees antròpiques ocupen un 13 % i els prats i les pastures prop d’un 5 %. Un terç dels boscos són rouredes, un altre terç són pinedes de pi roig i el terç restant està format per boscos mixtos de roure i pi roig, per fagedes, alzinars i boscos de ribera.

Cal destacar com a hàbitats d’interès comunitari prioritari els boscos de vessants rostos, tarteres o barrancs del Tilio-acerion, amb presència de tells i aurons, i també les vernedes i altres boscos de ribera afins, amb verns, pollancres, freixes i salzes.

Pel que fa als prats i pastures, les més extenses són les joncedes i els prats de dall de la comunitat Arrhenatherion. Aquí cal destacar dos hàbitats d’interès comunitari prioritari com són els pradells de terraprims i replans de roca de l’Alysoso-Sedion albi, formats principalment per petites plantes anuals i crespinells, i els prats mediterranis rics en anuals dominats pel llistó.

Fauna

La fauna que troba refugi al Pqarc és variada i els darrers anys s’ha estudiat intensivament gràcies a diversos seguiments. Pel que fa als mamífers, anualment es fa un fototrampeig gràcies al qual s’ha detectat la presència dels quatre mesocarnívors terrestres més comuns: guineu, fagina, teixó i geneta, a més del gat fer i la marta. Cal destacar també importants poblacions de senglar i cabirol.

Els petits mamífers es detecten gràcies al programa SEMICE, i al Parc hi destaquen el ratolí de bosc, el ratolí lleonat, la musaranya comuna i el talpó roig. Darrerament també es porta a terme un seguiment del projecte Lirons, que ha detectat la presència del liró gris. Pel que fa als amfibis, es fa un seguiment nocturn als punts d’aigua i les principals espècies detectades són el gripau comú, la granoteta de punts, la salamandra, la granota roja i el tòtil. Entre els rèptils hi trobem la serp blanca, la serp verda, la serp d’aigua, la serp de collaret, el vidriol, la colobra llisa, el llangardaix ocel·lat, la sargantana roquera, la sargantana ibèrica i el sargantaner.

Pel que fa als ocells, d’una banda al Parc es fa el seguiment SEGRE de rapinyaires diürns, amb gran èxit d’observacions: hi destaquen l’àguila calçada, l’àguila marcenca, l’aligot vesper, l’aligot comú, el falcó mostatxut, el falcó peregrí, l’esparver, l’astor i el xoriguer; i de l’altra, es fa el Seguiment d’Ocells Comuns de Catalunya. En aquest sentit, destaquen quatre espècies de picots, la major part de passeriformes forestals de muntanya mitjana i una bona representació de passeriformes d’espais oberts, com el cotoliu, la piula dels arbres i l’escorxador.

Finalment, pel que fa als invertebrats, es duu a terme el seguiment CARIMED en relació amb els invertebrats aquàtics, i també un seguiment de poblacions de cranc de riu. Cal destacar també una població molt saludable de la papallona Graelsia isabelae entre la nombrosa representació de lepidòpters del Parc.